Vall d'Aran
| |||||
| Localització | |||||
 | |||||
| Comarca de Catalunya | |||||
| Estat • Autonomia • Província • Àmbit territorial | Espanya Catalunya Lleida Alt Pirineu i Aran | ||||
| Capital | Vielha e Mijaran | ||||
| Gentilici | Aranès, aranesa | ||||
| Llengua pròpia | Aranès i català | ||||
| Superfície | 633,60 km² | ||||
| Altitud | n/d | ||||
| Població (2008) • Densitat | 10.194 hab. 16,09 hab/km² | ||||
| Coordenades | 42° 43′ 21″ N, 0° 50′ 14″ E(i) 42° 43′ 21″ N, 0° 50′ 14″ E | ||||
| Organització Municipis Forma de govern • President: | 9 Consell General d'Aran Francesc Boya Alós (UA-PSC) | ||||
| Web | |||||
La Vall d'Aran (oficialment, en aranès Val d'Aran) és una comarca situada oficialment a l'extrem nord-occidental de Catalunya i culturalment a l'extrem sud d'Occitània(Gascunya). És una vall del Pirineu amb capital a Viella. El nom és un pleonasme amb l'antic mot basc aran (vall), essent doncs la Vall de la Vall.
La llengua pròpia d'aquesta comarca és l'aranès, varietat gascona de l'occità. Encara que es parla el català, castellà i francès de forma conjunta.
Celebra la seva festa nacional el 17 de juny.
Taula de continguts[amaga] |
[edita]Geografia
És l'única comarca de Catalunya que pertany en gran part a una conca fluvial atlàntica. La Garona, que neix a la vall i la travessa, desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar tota la Gascunya. També té una petita part de conca mediterrània, ja que laNoguera Pallaresa neix al Pla de Beret, a un centenar de metres de la Garona, però inicia el curs en direcció oposada. Així mateix, la part nord de la Vall de Barravés(Mulleres i Conanglios) pertany administrativament també a l'Aran.
Els animals de la Val d'Aran en perill d'extinció, amb programes de reintroducció o de protecció i conservació són:
- ós bru (Ursus arctos),
- perdiu blanca (Lagopus mutus)
- cabra catalana
- sargantana aranesa (Lacerta aranica)
- trencalòs (Gypaëtus barbatus)
[edita]Demografia
| ||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||
| 1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.) | ||||||||||||||||||
[edita]Història
El 1067 la Val d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sancho Abarca ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la seva independència. Fins i tot, el 1167 s'hi establí una comunitatcàtara. El 1169 fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya. El 1175, Alfons el Cast va signar el tractat de l'Emparança, pel que el que es vinculava la vall amb la Corona.
La derrota a la batalla de Muret va significat el final de la influència catalana i només la Vall d'Aran quedà en mans catalanes. Jaume I va voler infeudar el territori a Guillem d'Entença[1] el 1220 contra la voluntat aranesa, que fou escoltada i el rei va prometre que no es separarien de la corona.
Amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats perEustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés[2], va envair la Vall d'Aran el 1283 amb un exèrcit que contava entre 300[3] i 500 homes[4].
| Municipi | Habitants |
|---|---|
| Arres | 65 |
| Bausen | 61 |
| Bossòst | 1.115 |
| Bòrdes, es | 241 |
| Canejan | 104 |
| Les | 944 |
| Naut Aran | 1.716 |
| Vielha e Mijaran | 5.385 |
| Vilamòs | 184 |
| Font: Municat | |
El 1312 fou incorporada novament a la corona d'Aragó. El rei establí el 22 de juliol del 1313 la Querimònia(Costums i Privilegis de la Vall d'Aran) o Privilegi de Jaume II, reafirmat el 1325 per Alfons III. Ja havia estat concedit el primer privilegi a Lleida el 4 de juliol del 1306. I endemés, el 26 de juny del 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria.
El 1389 fou cedia als comtes de Montsó; el 1411 el Parlament català acceptà l'oferiment[5] del Síndic (president aranès) de pactar la unió d'Aran al Principat. I durant el període 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l'Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament al regne d'Aragó encara que fou invadida temporalment el 1597 pels hugonots comandats pel comte de Sent Jeròni.
El 1595 les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada perFerran VI d'Espanya el 1755), mentre que el 1605 Felip III d'Espanya augmentà els privilegis. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815. L'aranès Felip Aner d'Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d'Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l'abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria.
El 1805 la Vall d'Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del bisbat d'Urgell en comptes de la de Comenges, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. El 2 de setembre del 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d'Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. El personatge més destacat en la cultura aranesa de finals del segle XIX fou el capellà i escriptorJosèp Condò Sambeat.
La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d'Espanya, un cop acabada la Guerra Civil espanyola d'establir un govern espanyol de la Union Nacional Española (UNE) a la Vall d'Aran[6] mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb laresistència francesa, i aprofitant que els feixistes estaven en retirada a tot Europa per la pressió dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i anomenat en clau Operació Reconquesta d'Espanya[7].
Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l'Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l'Estatut d'autonomia català de Núria, recollides a la Disposició Addicional Primera del Projecte.
El 26 de juliol del 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d'Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d'Aran, amb els següents objectius:
- Identificar plenament les institucions antigues, llur funcionament, potestats i forma d'elecció.
- Estudiar llur adequació possible a la realitat actual, i proposar-ho a l'Assemblea de Parlamentaris.
D'aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d'Aran, no reconegut oficialment, però. El 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l'Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l'IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-1985 s'ensenyaria l'aranès de manera regular a l'escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difondre'n l'ús a tots els nivells possibles.
Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al Partido Popular), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès),el 26 de maig del 1991 fou escollit per primer cop el Consell General d'Aran, format per 13 consellers. El resultat fou:
- Convergencia d'Aran (CA) obté 1.947 vots (37,8 %) i 7 consellers
- Unitat d'Aran-Partit Nacionalista Aranès (UA-PNA) obté 1.514 vots (29,4 %) i 6 consellers
- Partido Popular (PP) obté 203 vots (3,9 %) i cap consellers
- Independents de Lairissa obté 58 vots (1,2 %)
D'aquesta manera, fou nomenat per primer cop el Síndic d'Aran, en la persona de Pilar Busquets (CA-CiU), contra l'altre candidat, Emili Medan (UA-PNA). La participació fou del 60,7 % sobre 5.142 votants.
[edita]Himne de la Vall d'Aran: Montanhes Araneses[8]
[edita]Lletra en AranèsAqueres montanhes que tant nautes son, m'empèishen de véder mèns amors a o son. Nautes se son nautes ja s'abaisharàn es mies amoretes que s'aproparàn. Montanhes araneses a on es pastors es hònts regalades tròben, e jordons. Se cantes perqué cantes cantes pas per jo cantes per ma hilha que non ei près de jo Montanhes coronades tot er an de nhèu, tan nautes e bères que vos pune eth cèu. Montanhes araneses pientades de rius, de totes grandeses vos adorne Diu. Nòsti amors veiguéretz com rosèr florir, volem com es pares, guardant-vos morir. | [edita]Traducció catalanaAquelles muntanyes, que tan altes són, m'impedeixen veure els meus amors on són. Si cantes per què cantes; no cantes per mi, cantes per la meva filla, què està lluny de mi. Altes, si son altes, ja les abaixaran; els meus amorets que s'aproparan. Si cantes per què cantes; no cantes per mi, cantes per la meva filla, què està lluny de mi. Sota la meva finestra hi ha un rossinyol, tota la nit canta, canta la seua cançó. Si cantes per què cantes; no cantes per mi, cantes per la meva filla, què està lluny de mi. Muntanyes coronades tot l'any de neu; tan altes i belles que us enveja el cel. Si cantes per què cantes; no cantes per mi, cantes per la meva filla, què està lluny de mi. |
[edita]Enllaços externs
 | Articles relacionats amb Occitània |
- Lloc web del Conselh Generau d'Aran
- Informació del Nou Tunel de Vielha
- Informació de la Generalitat de Catalunya
- Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
- Sistema Territorial de Museus de mNACTEC
[edita]Referències
- ↑ Vexil'Òc, lo jornal occitan de vexilologia, num. 4, Abriu de 1988 [1]
- ↑ Institut d'Estudis Aranesi [2]
- ↑ Aué [3]
- ↑ Enciclopèdia Catalana [4]
- ↑ Carta al Parlament de Barcelona (23-12-1410).
- ↑ Alfonso Domingo, El Canto del Buho p.130
- ↑ Paisajes de la Guerrilla
- ↑ Himne oficialitzat de la Vall d'Aran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada